Quasi dos mesos en República Dominicana

4 de febrer de 2014. 3:30 de la matinada. Arrivaba en un taxi alquilat a Barahona, el meu destí i la que serà la meua ciutat per al pròxim any. El taxi parava a la part dreta de aquesta glorieta, el Arc del Triomf, que dona la benvinguda a la ciutat de Barahona si vens desde Santo Domingo.

Arc del Triomf, anys 30

 Aquest arc es va contruir en la dictuadura del militar Trujillo, ací es poden vore una imatge antiga i altra recent del Arc. La ciutat de Barahona està situada al sud-oest de la República Dominicana, en la regió de Enriquillo, personatge que en un altra entrada parlaré de ell, ja que va ser l'últim hereder del Nitainato de Bahoruco, uns dels cinc regnes que hi existien en la illa abans de que Cristòfol Colom arrivara. Es una curiosa història aquesta de Enriquillo, que mereix ser contada ja que guarda estreta relació en la nostra benvolguda Espanya.                                                                                      

Arc del Triomf actual

A la meua arrivada vaig parir allí, just d'enfront del edifici del Arzobispad de Barahona, edifici que al arrivar no li vaig prestar massa atenció, però ara, després de dos mesos, soc conscient de la importancia que hi té per a la ciutat i per a les regions del sud en general. 

La ciutat de Barahona, turísticament, es anomenada la Perla del Sud, es una ciutat on regna el desordre, la multitud de dia, la quietud de nit. Al arrivar, recorde la tranquilitat dels seus carrers, ni un alma, poca llum, mala olor i només es podia sentir alguna baralla entre gossos. Van vindre a per mi dos persones, el director del Centre on visc acompanyat per el policia armat, fet que ja comença a donar pistes del lloc on acabava de aterrar. Arrivaba cansat, no era moment per preguntar res, era tard i duia 20 hores entre viatges de cotxe i vols, només volia prendre una dutxa i dormir.

Mapa provincial República Dominicana

 Aquestes fotos situen un poc el lloc del Carib on estic, una provincia del sud, mes propera a la capital de Haití que a Santo Domingo, ja que tan sols està a 152 km. Barahona, es uns provincia costera, banyada pel mar Carib i amb la ciutat principal situada a un dels extrems de la Bahía de Neiba, que s'anomena també Barahona.

Mapa regional

Jo visc a la capital de aquesta provincia del sud, provincia que durant aquests dos mesos he anat descobrint i coneixent. 

Les primeres impresions van ser de desordre, confusió, sentinme observat, mirat per tots, es normal soc blanc, ací es mescla la gent moreneta amb la negra haitiana, ja que es una ciutat a la que van arrivar molts haitians després de la catàstrofe de 2011 que va assolir el país. Ara, després de quasi dos mesos, començe a tindre mes confiança per ixir per ahi, començe a conèixer a algunes persones mes i començe a entendre mes el funcionament i les regles que té aquesta ciutat. Barahona es una ciutat motoritzada, dona la sensació que tots tenen moto, sobretot els homes, a poques dones pots vore conduint-ne una. Es extrany, però quasi sempre van darrere. Hi han moto-conchos, que som com taxis, tallers per tot arreu, persones que arreglen gomes en un tancar d'ulls, i motos, moltes motos. Per als dominicans, anar en moto significa tindrà un mitjà de transport barat per anar a qualsevol lloc, i hi han de molts tipus, normalment abunden les de marxes de 4 i 2 temps, en carburaors ruidosos i sempre amb seient d'acompanyant i també es frequent vore passoles, o el que nosaltres anomenem "scooter". De entrada, a mi açò no m'agrada, ja que jo mai he conduit en moto, sino que tinc cotxe on visc i a Amsterdam corria en bici per tot arreu, tampoc m'agrada anar en moto, i veig que es inclús perillós ací, massa gent, massa confusió, massa irresponsabilitat conduint aquestes i massa pasivitat policial. 

La ciutat està plena de xicotets comerços, es una ciutat molt viva, té un mercat tots els dies, plé de gent, sempre estan d'obres, la gent ve i va quan ix el sol fins que es fa de nit sense parar. Una ciutat on es pot escoltar musica de reggeton o bachata a qualsevol lloc, als cotxes, als colmados (xicotetes tendes de vívers que venen de tot), micronegocis de barberia, ungles, loteria, menjar, reparacions, venda del que siga. Tota la ciutat està plena de aquests xicotets negocis familiars. Els colmados es el que mes abunden, allí pots trobar quasi de tot, es com un super de carrer. 

Per altra banda, jo visc al centre Amanecer Infantil, una institució catòlica que s'ha convertit en un Centre d'Atenció integral de xiquets de 0 a 5 anys en situació de abandono o semiabandono. Ací hi han molts, mes dels que ací caben, que no en son pocs. La cultura d'aquest país podria remontar-se als anys 40 o 50 en eEspanya. Les xiques als 17 anys ja deuen de ser mares, si no ho han fet abans, perquè han sigut violades. La màxima aspiració de la majoria de les xiques dominicanes es parir. Parir fills. Fills que després no poden mantindre perquè son molt jovens i abandonen o acaben desatesos. El ser un país tan catòlic i creien, ha fet que estiga mal vist l'ús del preservatiu, i la educació que es inexistent ajuda al fet del compliment d'aquest objectiu de parir sense mesura alguna. Ni es sap molta gent viu, perquè ni siquiera tots els nascuts son inscrits en un registre, així que la situació es molt difícil, i encara que hi ha gent que treballa per educar en aquest aspecte, encara queda molt de camí per recorrer. En pròxims capítols tractarem la educació, la sanitat, els serveis públics i moltes mes coses de la cultura dominicana, que no deixa de ser singular i no deixa de deixar-me sorprés cada dia que la conec mes. 

3 anys després...........torne a escriure

Doncs bé, tres anys han pasat desde que no havia escrit al blog. Un blog es un instrument per a mantindre-ho viu, amb actualitzacions permanents, en aquests tres ultims anys no he tingut la necesitat d'escriure, i ara si la tinc. I ho vaig a fer en català, el idioma en el que pense i el idiome que escolte amb nostàlgia quan ma mare hem parla per telèfon una vegada a la setmana. Torne a estar fora del meu poble i la meua gent, aquesta vegada estic més lluny que quan hi vivia a Amsteram, aquesta volta fa quasi dos mesos vaig començar a fer un voluntariat internacional a una ïlla del Carib, mes avant, aniré descobrint-la. 

Com vos dic, tal volta el estar llunyà de la gent que vols es fa pensar que la millor forma de aflorar els sentiments es escriure-los, ja que no lil's pots contar a ningú, només a tu mateix, i aquesta es una forma de contar-me-los. Duc dos mesos fora i trobe molt en falta a la meua familia, pare, mare, iaies, tios, nebots, mascotes (Noah i Bob), amics del poble, amics que hi estan fora, inclús trobe en falta a aquells coneguts que quan pases pel carrer es saluden encara que no es conegen molt, només perquè saben qui eres, tot això ho trobe a faltar, perquè on visc no ho tinc. 

Quan estas fora es dones conter realment qui tens al costat...........i també a qui no. La vida pasa, cada persona té els seus problemes, les seues històries, però sempre hi han persones que trauen un minut per saber de tu, jo intente fer-ho en totes aquelles persones que mes vullc i posiblement hem deixaré alguna, però crec que en qui estime, senc la necessitat de parlar de volta en quan i avui es molt fàcil, amb les tecnologies que també hi arriven a un país del tercer món com aquest on visc. 

Quan vius fora, tens la oportunitat de començar de 0 i poser ser aquella que vols ser o que necessites ser de nou. A mi està pasant-me açò, el poble sempre es el mateix, quan estic allí tinc la sensació de voler quedar-me i voler pirar-me al mateix temps. Es extrany, perquè així, en aquesta sensació mai s'hi troba el lloc adeqüat per viure. El que tinc que clar es que ací on estic no viure per a sempre, però m'agradaria deixar bons amics per a quan torne, que de segur vindre molt a sovint.