dimecres, 13 d’octubre del 2010

El viatge: Destí Amsterdam

ANY 2010 AMSTERDAM



1. EL VIATJE: DESTí AMSTERDAM


El dimecres 29 de setembre de 2010, dia de la Vaga General a tota Espanya, Isma i jo partirem a les 14:00 camí cap a Amsterdam, primera parada Canfranc, en el Pirineu Aragonés. Després de 6 hores i mitja conduint, arribarem a Campfranc per acampar allí i partir quan sortira el sol. La historia es que Isma en va dir la nit de antes que anavem a dormir en la plaça del poble baix de la bandera republicana que hi havia. Jo pensaba que era una conya clar, es Isma!!!!!!!!!!. Però m'ho dia enserio.....i allí vam dormir, ya podiem dir que estavem fora d' Espanya. Canfranc es un xicotet poble del Pirineu Central que fa frontera en França. Desde sempre ha sigut un municipi estratègic per a l'entrada e eixida de mercaderies cap a tota Europa, bé per el tunel de Somport o be vía ferroviaria, siguent l'Estació de Ferrocarril el seu monument mes representatiu. Aquesta estació es històrica, per ací circulava el "Oro nazi" en la Segona Guerra Mundial y també pasaba el Ferrocarril Internacional, fins que en 1970 van deixar de circular ferrocarrils per aquesta degut a un accident ferroviari ixe mateix any. La Estació està per rehabilitar, però una construcció antiga monumental alçada al mig dels Pirineus, increíble, la veritat.
Després de visitar la Estació partirem cap a França, per vore hasta on podiem arribar. La veritat que va ser el dia mes dur, vam conduïr unes 12 hores. Massa hores de cotxe per un sols dia!. Però França es molt gran...... i teniem que anar per carreteres nacionals, per evitar els peatjes, que en França son molt cars. Cal remarcar que tampoc duiem GPS, només un mapa de carreteres europeu que vam comprar ixe mateix matí a una gasolinera de Canfranc. Això i el sentit de l'orientació de Isma, jeje. Pintava divertit. La travesía per França va estar be, van ser moltes hores, però a una velocitat no molt alta, i creuan molts pobles. Per això vam tardar, però, la veritat que jo preferixc disfrutar dels paissatjes que es imposible vore quan circules per autopistes. El objectiu d'aquell dia, era arrivar fins Versalles, pero pronte vam descartar aquesta opció, perque conforme pasaven les hores ens donavem conter que estava massa llunt, i que el que fariem, seria conduir cap a dalt fins cansarse sense tindre clar o paravem, la veritat ens donava igual, duiem menjar, la tenda, per cuinar, de tot. Vam pasar per pobles realment bonics, però la veritat no recorde el nom de cap d'ells.
La anecdota de la jornada va ser el alto que ens va fer la Policia de Aduanes francesa, ens va para quan conduia Isma per una autovia i jo anava dormint, per la vesprà. Primer de tot, ens van preguntar d'on erem, en perfecte castellà dos d'ells, on anavem i si duiem 50.000 € per declarlos, jejeje, 50.000€!!!!!!!!!!!!! Quina passada, ojalà els tinguera per poder declar-los!!!!!. Pense que duia 30 euros a la butxaca, i el Isma no molt mes. Després d'això ens preguntares si duiem tabaco, begudes, joies, i per supost, droga!!!!!. Vam dir que no. Però, no es fiaren i vam començar a traure maletes i maletes i caixes, i va registrar unes quantes aleatoriament, sense trobar res d'interés. Al mateix temps, un dels tres policies estava registrant el cotxe, i al obrir la guantera, bualà, heeeeeeeeeerba!!!!!. Touché. Ve cap a nosaltres, i ens pregunta que que era açò (el grinch i la caixeta redona de Bob Marley on dins anava la marihuana)?. Pasarem i ferem com si no haguerem escoltat res. Però va tornar a preguntar que si era nostre, i ja vam dir que si. Finalment, després de furgar, va poder obrir la caixeta, va vore la herba i va dir que si era nostra. Li vam dir que si, i Isma li va dir, que anavem a Bélgica, que allí era legal i que només estavem duent-la, jeje, menuda trola. No va colar, però res, pa quatre porros que teniem, no anaven a cridar a la gendarmerie, ho van tirar davant de isma i xafar en gespa i prou. Ens vam ahorrar la multa!!!!!!!!. El pitjor i mes sorprenent es que es quedaren el "grinch" i la caixeta on la guardavem perque eren objectes que incitaven a fumar, es sorprenent, que a França no pugues dur cap objecte en fulles de marihuana, dubte d'açó que ens va dir la poli, però si es deveres, es una mostra mes de la poca llibertat que hi existeix a la França de Sarkozy a dia de hui.


Finalment, ixe dia, després d'una llarga estancia per França, creuanla de Sud a Nord per la part Oest, pararem a dormir en un poble casi arrivant a Paris al costat d'un cementeri. Ni siquiera recorde el seu nom, només que era tranquil, oscur i gelat. Pareixia un poble sense vida a ixes hores de la nit.

Ja el divendres al despertar, partirem cap a Bruixes, conduint unes cinc hores mes per deixar arrere La France. Passanrem per l'Oest de Paris, seguint un troç els camps , pobles i ciutats que banya el riu Sena. De camí, ens vam trobar en un poble en encant, Pont dels Archs, poble amb una arquitectura particular, amb cases i construccions de madera i pedra, vertaderament peculiar. Després d'allí, ja ens quedava molt poc per arrivar a Lille, última ciutat important abans de finalitzar la llarga travesia per França i entrar en Bèlguica i dirigir-nos camí cap a Bruixes. Aquesta volta anavem a dormir en un camping que Marijose ens va buscar, només teniem que trobarlo. Arrivarem a Bruixes i primer de tot, tocava cervesseta belga a un bar i després tractar de buscar el camping. No vam tindre massa problemes per trobarlo, arrivarem s'instalarem i vam anar a passar la vesprà al centre de Bruixes, per visitar aquesta encantadora ciutat belga, que combina modernitat en edificis i plaçes que podrien ser de la edat mitjana. Pasarem tota la vesprà allí, no va ser molt bona, perque ixe dia, va ploure moltísim i no vam poder gaudir de aquella ciutat encantadora. A la arrivada al camping, la tenda estava plena d'aigua per dins, i Isma va proposar que posarem la tenda de baix d'algun sostre cubert, perque no ens entrara mes aigua, i la vam colocar baix dels rentaors de plats, prop a les duxes i banys, l'unic lloc del camping en el que no podiem banyar-se. Vam acertar en la decisió montant la nostra xicoteta base a aquell lloc.


Per fi, va arrivar el dissabte, dia en que haviem planificat l'arrivada a Amsterdam, per quedar-se també a un camping, Isma ixa nit i jo un altra mes, perque tenia que entrar a ma casa dilluns. Per el matí arrivarem a Amsterdam, també vam trobar fàcilment el camping, menudes màquines, haviem arrivat sense perdremos, sense GPS i tirant de mapa. La entrada triomfal a Amsterdam la va fer Isma, conduïa ell, jo vaig fer un porro i el vam fumar al entrar a Holanda i poc després, vaig perdre els dos porros de costo que ens quedavem. Però ja estavem en Amsterdam, no era problema no tindre per fumar, jeje. El dia va ser divertit, en Amsterdam i en Isma, es imposible pasar-ho mal. Alquilarem dos bicis i aniguerem al centre per recorrer els carrers de la ciutat i també els "coffes". Anarem al Bob però només poden entrar els que hi han allotjats, i en la vesprà vaig cambiar els plans a Isma unes quantes voltes, jeje. Jo crec que vam recorrer prou coses del centre en bici, però es imposible saber-ho, no sabria tornar a arribar. Al tornar al camping, ja de nit, ens perguerem i van estar unes dos hores en la bici fins arrivar al camping. Ja diumenge Isma sen va anar cap a Mastricht i jo em vaig quedar en la caseta de madera del camping, esperant que ixquera el sol per poder conèixer la nova casa, el nou treball i els nous companys de treball.




















































dimarts, 9 de febrer del 2010

El moviment Slow

Desde fa algun anys ha surgit el moviment Slow, en contrapartida i com a protesta al estil de vida que normalment els habitants del països desenvolupats duguem cada dia: vida en velocitat. El treball, la familia, els amics, els compromisos, els estudis i un miler de factors mes ens fan viure la vida en pressa, tenim lasensació que arrivem sempre tard, que sempre podem millorar i s'ens fa tard per a fer-ho, que pasen els anys rapidament. Tot el que ens rodeja pasa massa ràpid, avui, i sobretot a les ciutats, tot està preparat per a que les persones no pergam ni un minut del nostre valiós temps. Hi han estudis sobre gestió del temps, que compara el temps perdut en diners perduts, hi han restaurants de menjar ràpid, multitud de transports publics com el AVE que busquen ahorrar temps, centres comercials per a que pugam menjar, comprar i divertir-nos semse anar d'un lloc a un altre, les tendes de moda ens presenten la nova temporada d'hivern quan encara anem en manega curta, ens venen loteria de Nadal en agost, el món no para la seua activitat les 24 hores del dia els 365 dies del any, i en definitiva, tot avui en dia està pensat per a que les persones no pergam temps de la nostra meravellosa i accelerada vida.
Aquest pensament i l'acceptació d'aquest estil de vida ens aboca a l'insatisfacció personal, ens condueix al estrés, ens causa problemes d'obessitat, hi han persones que patixem el Síndrome de la felicitat aplaçada, que consiteix en la profunda angoixa que experimenten les persones que no disposen del temps necessari per complir totes les seues obligacions diaries i posposen qualsevol experiencia gratificant per a un moment futur que mai arrivarà. I el que es mes important, no ens permet disfrutar del que pasa al nostre voltant cada dia. De vegades passa tot tant ràpid que hasta ens costa esforç recordar que coses em fet en el passat, en qui em estat, on hem anat, etc. Hui mes que mai, el individu modern viu en una constant carrera d'obstacles en la que controlar el cronometre fins l'ultima milèsima forma part de la seua existencia.

Avui vaig a parlarvos un poc del moviment Slow, jo no el coneixia, per aixó em pareix interessant explicarvos de que va.
En el seu dia, Ghandi ja va dir la frase "en la vida hay algo más importante que incrementar su velocidad", en realitat Ghandi va ser el primer que va reivindicar que en la vida tot ocorria massa de pressa. El moviment Slow proposa aparcar la pressa i disfrutar de cada minut. Per aquesta raó reivindica una nova escala de valors, basats en treballar per a viure i no al contrari. L'essencia es ser capaços de pensar que "no hi ha que arrivar primer, sino que hi ha que saber arrivar be".

El moviment Slow, naix en 1989, de la mà del periodista Carlo Petrini, indignat per contemplar un restaurant fast food en la Plaça d'Espanya d'Italia. A partir d'aquest moment, va naixer el moviment de defensar el menjar tradicional frente a l'imperi del menjar ràpid. La reivindicació per la "Slow Food" va ser la primera en produirse, però a partir d'aquest moment van surgir numeroses variants com les "Slow Cities", "Slow Schools" (no preocupa el timbre d'eixida, sino que alumne aprenga la lliçó) o el "Slow sex" (els anomenats jocs preliminars abans del acte sexual).

En les Slow Cities les persones gaudeixen de la naturalessa que els rodeja i poden menjar i conversar al mateix temps. En elles no hi ha lloc per a la pressa, al mateix temps que tracten de concienciar als seus habitants d'adoptar una conciència mes humana, menys tecnològica i que es preocupe per la biodiversitat. Hi han ciutats d' Italia, Brasil, Australia i Japó entre altres països que han adoptat aquesta filosofia Slow.

El moviment Slow, ens fa plantejar preguntes com ¿realment es necessari viure tan accelerats? ¿disfrutem de nosaltres i de tot el que pasa al nostre voltant? ¿perquè tenim que copiar el estil de vida americana quan tenim un estil de vida que no té res que envejar a cap altre? ¿es tan important viure per guanyar diners i asegurar-se un futur que cada vegada està mes en l'aire? ¿perquè no deixar que la vida siga la que ens marque el seu propi ritme?.

La lentitud com a filosofia, aquesta es la base, recuperar valors tradicionals, viure sense estrés ni pendents del rellotge, en definitiva viure el present i aparcar el futur. I recordeu.............. com diuen al Marroc "la prisa mata amigo".

Si voleu poder llegir el llibre "In prise of slow" de Carl Honoré, que parla sobre els valors que tracta de transmitir aquest moviment

dijous, 28 de gener del 2010

Escenes en un aeroport

El dimecres va donar la casualitat que vaig estar dos vegades en el aeroport d' Alacant. Vaig anar a esperar a 2 amigues que arrivaben a la ciutat a hores diferents, una per el matí i un altra per la vesprà.
El que volia contar jo hui es el que vaig observar a ixe escenari, concretament a la porta de exida de pasatjers, on sempre hi ha gent esperant que algú torne i on sempre hi ha gent que torna (dona igual l'hora del dia i el dia de la semana).
La situació uns moments abans de que arrive un avió de qualsevol lloc del món es torna graciosa. El familiars, amics, coneguts, representants d'agències de viatges o simplement persones que esperen a algú fan guardia davant la pantalleta que indica l'hora d'arrivada del avió i si arriva a l' hora prevista o sa retrasat. Després de comprobar que el avió esperat arriva a l'hora prevista ja es pot agafar lloc per a veure començar la funció. La gent espera darrere una cinta, com si esperara la ixida d'algún famós que va a actuar i mira impacient per la part de baix de la porta (que normalment té un color transparent i fa la funció de teló de teatre) a vore si ja ix o no ix el familiar o la persona que espera. Es pasen moments d'impaciència i nerviosisme. I la porta s'obri i comença a ixir gent....

Per aquella porta apareixen tota clase de personatges de tots els països i clases socials. Observant aquella gent que ixia mentre esperava a les meues amigues van pasar per la porta infinitats de perfils de persones i cadascun presentava un comportament diferent, cosa que ens pot donar una idea aproximada de la finalitat i el perquè del seu viatge. Un home de negocis parlant per el mòvil en cara d'estressat, en equipatge de mà i normalment vestit en traje i corbata i que camina molt de pressa (per aixó es el primer en ixir sempre); Un xic i una xica que potser tornen de viatge de nupcies perque el home o la dona van carregats de souvenirs o d'alguna pessa de roba del país on han estat, potser siga un barret típic, estrangers que venen del seu país per a vore a la familia durant un temps i altres que venen per quedar-se, igual que també els estrangers de països del nord d'Europa que normalment apareixen en grans paquets amb els palos de golf, i en definitiva, apareixen cantitat de personatges per a tots els gustos.
L'escena graciosa (o al menys a mi em va fer gracia ixe dia) es produix al observar les cares de cadascún d'ells al pasar per la porta de l'aeroport. Ja em parlta del empresari estressat, pero també hi ha gent que al pasar per la porta es sent com si estaguera xafant l'alfombra roja dels Oscars, es el seu moment de gloria, tota la gent està espectant (perque normalment la gent que espera està espectant esperant l'arrivada del seu familiar o amic) i de moment s'obri la porta i saluda a tot el món, alça la vista, busca en la mirada i apareix el familiar o amic que espera la seua arrivada. Hi han altres, que per fer-se un poc més de notar (normalment quan arriven un grup d'amics d'algun viatge de oci) fan alguna tonteria per demostrar a tots que s'ho han pasat molt be i que el seu viatge a sigut una festa. Per altra banda, la part negativa, es que també ens encontrem persones solitàries, que no els espera ningú, que pasen per la porta, alçen la vista (nosé si sabien o no que no anava a estar ningú esperant-los), busque en la mirada, tornen a buscar i no troben res. Ningú els espera, bueno sí una filera de taxis que hi ha al carrer destinats a atendre a totes aquelles persones que es queden sense companyia quan tornen d'algún viatge. I bé, si lligiu esta columna i alguna vegada paseu per el aeoroport per esperar algú voreu com aquestes escenes i moltes més es produixen, i les observareu en un somriure en la cara que farà mes curta l'espera.

dilluns, 25 de gener del 2010

Haití: Catástrofe antes y después del terremoto

Haití es un país de las Antillas, que limita al norte con el Océano Atlántico, al sur y oeste con el mar Caribe y al este con la Republica Dominicana. Su capital y principal ciudad es Puerto Príncipe.


Haití está constituido en forma de república semipresidencialista según la Constitución aprobada en 1987, pero cuya vigencia quedó suspendida desde entonces en varias ocasiones por la violencia política, particularmente tras el golpe de estado militar de 1991 y la crisis de 2004 que forzó la intervención de Naciones Unidas mediante el destacamento de la Misión de Estabilización de las Naciones Unidas en Haití (MINUSTAH). Tras un proceso electoral tutelado por la comunidad internacional en 2006, el Jefe del Estado, elegido por sufragio universal, es René Préval mientras que la Asamblea Nacional de Haití designó en 2009 a Jean-Max Bellerive como primer ministro.
La economía de Haití generó en 2009 un PIB de solamente 6.908 millones de dólares y una renta per cápita de 772 dólares, siendo la más pobre de todo el continente americano y una de las más desfavorecidas del mundo. El 80% de su población vive bajo el umbral de pobreza y un 75% de ella es dependiente de un sector de la agricultura y pesca organizado en pequeñas y frágiles explotaciones que sólo permiten la subsistencia debido a su fragilidad por la carencia y empobrecimiento del suelo disponible. Esta situación tiene su origen en la sobreexplotación y la erosión del terreno, consecuencia de una intensiva y descontrolada desforestación que ha llevado la superficie arbolada de Haití del 60% en 1923 a menos del 2% en 2006. Las devastadoras tormentas tropicales que se sucedieron a lo largo de 2008, afectaron a las escasas infraestructuras de comunicaciones que, a imagen de los sectores industriales y de servicios, sufren de la carencia de inversiones sostenidas por culpa de la inestabilidad y la violencia. El sector industrial más importante es el textil, que representa más del 75% del volumen de exportaciones y 90% del PIB pero que es fuertemente dependiente de la demanda y ayudas arancelarias exteriores, particularmente la de los Estados Unidos.
El 12 de Enero de 2010 Haití sufre un terremoto de grado 7.0 en la escala Richter con epicentro a 15 km de la capital Puerto Principe. Según la NOAA y el Centro Geológico de EEUU es el terremoto más fuerte en la zona desde 1770. Hasta la fecha de hoy, el terremoto ha provocado una cifra de 150.000 muertos, que podría llegar a 200.000, 250.000 heridos y 1 millón de personas damnificadas que lo han perdido todo. Se considera una de las catástrofes humanitarias más grandes de la historia.

Hoy, 25 de Enero de 2010, se celebraba en Montreal una cumbre en la que los líderes mundiales iban tratar la Reconstrucción de Haití y han estimado que la reconstrucción podría tardar en finalizar 10 años y luego queda la reconstrucción social del país.
Todos los países y estamentos políticos del mundo se están volcando en ofrecer ayuda, y no hay que olvidar los organismos privados y personas particulares que también están aportando su granito de arena. Observando cada día la reacción mundial, me pregunto varias cuestiones difíciles de entender. ¿No habría sido posible que Haití hubiera recibido ayuda antes de la catástrofe? ¿Es necesario que ocurra una catástrofe de fatales consecuencias para que Haití pueda sentirse escuchado por los líderes mundiales? ¿Cuántos Haitís más hay el mundo? ¿Estamos esperano a que ocurra algun suceso fatal para actuar? Pues mi respuesta a todas estas cuestiones es un rotundo SI.
Considero que Haití era un país devastado antes del terremoto y lo seguiría siendo en el caso de que éste no se hubiera producido. También, el comportamiento de los países del primer mundo me hace pensar que SI es necesario que se produzca una catástrofe en algún país en vía de desarrollo para que éste sea escuchado. Por otra parte, es absurdo no pensar que no existen más "haitís" en el mundo, porque sí los hay, y muchos, pero estamos "todos" (donde yo me incluyo) mejor sentados en el sofá viendo por la tele como hay gente que muere solo por haber tenido la mala suerte de haber nacido un poco más abajo que nosotros (Hemisferio Sur del Planeta). Pero hay una realidad, que serán vistos, pero no serán escuchados, no se reaccionará antes, pensar en eso es una utopía.

Desde mi personal opinión yo quería abrir esta página de reflexiones personales con el tema del terremoto de Haití porque considero que Haití merece ahora más que nunca que se le escuche, que no se le deje solo y sobretodo que se le ayude. Si quereis hacer alguna aportación, aquí teneis algunas webs y un video de la tragedia.